Vermut

Un espai celestial on cal menjar i beure perquè sino no és. Una festa del picar sense atipar, del tastaolletes i el llepafils que només menja olives o que no en menja perquè no són arbequines. El vermut, mirant la gent com passa, és l'entrada d'un túnel sideral cap a la tarda que provocarà una migdiada solemne entre coixins i esquena doblegada.

No es fa si treballes, perquè requereix temps, dedicació i presència.

Aquest àpat abans de l'àpat augmenta els seus efectes analgèsics si es fa fora de casa i amb amics. Quedar per fer el vermut o en la seva versió més edulcorada per berenar, són “tardeos” ben plantejats i endiumenjats. És una cosa, molt nostrada, que per sort encara no fa pudor de naftalina i ni s'hi ha d'anar disfressat.

Tant si vas amb gana com si només és per acompayar una mica les ganes de beure dolç i mirar als ulls, cal que destriïs amb cura seitons i anxoves, aixequis el cap i deixis que l'oli et regalimi per la barbeta.