Fems

Tinc la sort que a davant de casa hi ha un teulat on no hi viu ningú. No hi viu ningú fins que arriba la primavera. Aleshores, els nius i la paret s’omple de xivarri, matins i tardes són crits i voladisses. Encloscada dins la meva astènia primaveral em sento petita, sabent que elles no necessiten cap complement vitaminat per reconstruir els seus apartaments de temporada amb moviments frenètics i sense descans, ni tampoc per aguantar la fresca. Saben el que han de fer, i ho fan, estan preparades. 

L’altre dia, me’n vaig trobar una al terra. No es movia i la vaig agafar. Al cap de res, dins la caixa de cartró que vaig intentar que li fes d’hospital, com feia quan era petita, es va morir esbufegant. No tenia signes de cops ni ferides, però agonitzava. Al seu costat, vaig presenciar aquell instant tan petit que hi ha entre la vida i la mort, la distància curta i ipso facta entre l’últim sospir i un cos inhert, desplomat. 

Però no vinc a parlar ni de la mort ni de les orenetes. Les orenetes, encara que vinguin de l’estranger i no paguin impostos venen al meu carrer abans que jo nasqués. No hi ha res a discutir. Elles, no exigeixen res, no els molesten les campanes, ni els tractors. Ni tan sols que les miris fixament mentre fan la seva. 

Vinc a parlar de la merda de les orenetes, la que no s’enduu la pluja i s’amuntega al relleix de les finestres sota els nius. La merda que es queda quan elles se’n van. Aquesta merda, que m’he mirat tot l’hivern des de la cuina sense poder fotre-li un cop d’escombra, ara a l’estiu passa desapercebuda. Perquè quan surto al balcó a primera hora o al vespre els ulls se’m distreuen veient com voleien, i ja no veig merda amuntegada fent brutícia sinó petites fites, estàtiques com moais. I deixo de pensar amb les meves, de merdes. I me’n recordo que per anar bé, s’ha de cagar cada dia. O sigui que més val no oblidar-se, de la merda, i tenir-la sempre ben present perquè és així com algun dia potser, es desfarà i desapareixerà.