La pols

Em mirava la pols de la làmpara i posposava aquella tasca perquè encara no es veia tant. Qui es mira les làmpares amb deteniment? La gent es mira el foc, la boca, tot allò amb caliu. La pols del llum es podria solidificar lentament que l’endemà el despertador sonaria. Seguiria impassible, sense dir res sobre la taula que moltes nits observa com sopem. Jo, me la mirava, poètica, immòbil.

Una tarda, lluny de casa em vaig posar a córrer maldestre, ensopegava cada dos per tres fins que al final de patac vaig caure com un sac a terra. La pols densa que es va aixecar se’m va posar als ulls i al coll. Aquell núvol de sorra fina no em deixava veure res.

El cos, embrutillat i atropellat, que no recordava com es feia això de caure, va anar notant les trompades una a una mentre intentava incorporar-se. Les mans sagnaven, i les pedretes se m’havien encastat dins la pell, ara transparent. Un cop a les costelles em va començar a coure i m’entretenia sospesant el dolor i les ferides. 

De lluny, venien, em miraven, reien... No acabaven d’entendre perquè havia caigut. 

Em vull rendir i estarrassar-me al terra. Vora el terra l’aire passa més fresc i m’hi enganxo. Deixo que la pols em cobreixi, ara entenc la làmpara. A veure si passen pel costat i no em veuen. A veure si puc esperar que se’m curin les ferides, clavada al terra mirant els núvols.