L'any de les riuades

Per respecte, en silenci he esperat uns dies per escriure. 

Aquella setmana, la gent del poble vagava seriosa i capficada. Vivien en el record de la riuada. Va ser també cap a novembre. Totes les alarmes van saltar. Aquells dies que rondaven les tempestes a València, a Martinet plovia i plovia i plovia.

-Està plovent com aquells dies.

-Alguns ho van perdre tot.

-Les cases de Lles eren plenes de gent de Martinet, dormint asseguts en cadires. 

-La Llosa, també va créixer, perquè l’aigua va fer tap, i pujava, riu amunt. 

-Va venir la Guàrdia Civil a dir-nos que baixava la riuada, que marxéssim.

-Vigilàvem el riu…

-Els francesos…

Vaig néixer després d’aquell 82 nostre però en tinc imatges, perquè la memòria, la del poble, s’ha encarregat molt bé que els seus descendents en tinguéssim, i així d’aquesta manera aprenguéssim a escoltar el riu. Des de lluny, el sentim sempre quan s’engresca, i durant uns dies fem de guaites. La placa de Cal Vigo en fa de testimoni.

L’aigua, que fa malbé camins i espatlla les eines, i el riu que ens dona la fresca a l’estiu, un dia va passar-nos per sobre a nosaltres també i encara ara, aquella gent que va pujar muntanya amunt amb vaques i angoixa gemega del reuma que els ha quedat d’aquells dies.