Berrugues del record

Em mirava les mans que recorrien el volant mentre agafava el trencall. Començava la tardor i el camí es convertia en la petita entrada a un conte de llops i fades. Ben ficada dins del cap,  agafant totes les corbes amb moviments automàtics vaig encarar la de Sanillés. Aquí hi havia una font que rajava. Em vaig tornar a mirar les mans, vaig recordar les berrugues que em van sortir de petita, ja mai més han fet acte de presència. Ara, les mans, només tenen cicatrius i asprors, els munyocs cada vegada més grans i els pèls petitets dels molls cada vegada més foscos. Per curar-les, veníem a Sanillés, a la font que hi ha vora el riu. Allà la mare em feia sucar peus i mans una estona i després ja podíem jugar eternament, tota la tarda.

El casalot, era un record d’altres temps, on els aires de muntanya eren bons pels malalts i les aigües ho curaven tot. En arribar, travessàvem des de la carretera silenciosos pel davant de l’edifici en silenci. Com si allà hi visqués algú que si ens veiés al fer soroll ens hagués de foragitar. El silenci ens feia venir por, el vent ho sabia i de tant en tant feia petar alguna porta o finestra mal tancada. I miraves de reüll, ràpid, amb el pit mig ofegat. Quan t’anava quedant el casalot a l’esquena el riu, els arbres, i el caminet bonic i les pedres molt ben posades al voltant de la font ja t’espolsaven tota la basarda. Era un lloc solei. La mare, sempre portava berenar. Quan el treia i es bevia ella sempre el primer glop de llet del pot ens deia: - És que a la muntanya el menjar és més bo. 

La mare era feliç a la muntanya, i ens ho encomanava, i ens deixava fer mentre ella estava amb ella cosint, collint bolets o xicoies, llegint. 

Va ser una d’aquelles tardes que, quan ja estàvem instal·lats i ja havíem baixat per les escaletes a remenar vora el toll del riu, havíem travessat cinquanta vegades el pont i jo, evidentment, sucat els peus a la font d’aigua miraculosa, del camí que baixa de Mussa per l’altra banda del riu en va aparèixer un home alt i espigat molt ben vestit, i una dona menuda i amb cabell curt que avançaven a pas molt i molt lent. No ens havien vist, però si ens havien sentit i aguaitaven cada tres o quatre passes una mica més lluny.

El meu germà, distret al mig del pont tirant pedretes va fer un estirabot quan se’ls va trobar palplantats a l’altra banda. El silenci de les pedres em va fer girar i parar de cantar, i la mare, per instint va aixecar el cap de la mitja. Només van caldre uns segons perquè el meu germà es retirés i deixés pas posant-se a la nostra voreta. La parella, silenciosa, ni alegre ni trista, va travessar el pont sense fer ni un esgarip. 

La mare els va saludar d’aquella manera que saluda la gent que no coneix, que no té vista, fent mitja ganyota i sentenciant amb la mirada. Per l’estranyor de veure’ls allà, es van veure obligats a contestar. 

— Venim del molí, anem a casa d’uns parents a Estana. 

Vaig retornar al present al revolt de Travesseres i ja fins Aransa em vaig concentrar amb els tertulians de la ràdio, les corbes i l’embragatge. Al pedrís de l’era hi havia la mare, triant bolets.

— Mare, recordes una d’aquelles tardes que anàvem a Sanillés de petits i va passar aquella parella ben estranya? 

— Sí... —va arronsar el front i va afegir—. Saps que ens van dir que vivien al Molí de Mussa? Doncs, feia temps que no hi vivia ningú al molí de Mussa, eren unes ruïnes, i vaig preguntar dies més tard al Rossendo de la Fonda i em va dir que els últims habitants eren uns germans que havien quedat gelats una nit d’hivern que els va enganxar una nevada pujant cap a Estana. 

Vaig entrar cap a casa sense insistir. La mare ja només parlava de les veus de la vall per Nadal, quan retornava a la infantesa  amb els seus germans i amagaven, entre mirades, històries inexplicables, soterrades i oblidades per deixar la muntanya pelada i òrfena, sense berrugues.