Al marge

Porto mesos observant com cauen els marges de pedra seca.

En un intent per tornar enrere, en el punt exacte on tot va començar a esbiaxar-se m'entretinc a estones a despedregar la meva feixa en silenci, trista i caparruda. D'aquesta manera faig veure que a través d'un encanteri el món dia rere dia va retrocedint i aviat no hi haurà illes de plàstic al mar.

Sota la Barrota, els marges són magestuosos, els de granit tenen un no sé què especial. Tot el perfilat vora el riu de la canya m'enamora. Endreçat, amb escales, estàtic i perenne mentre he anat creixent. Però fa poc i tot d'un plegat, un dels marges ha cedit una mica i s'ha desmanegat, com el primer forat del teulat d'una borda.

Des d'aquell dia, sempre que passo per allà me'l miro de reüll i penso en qui i quan es van fer, en com devien moure aquells rocs tan grossos. Parlen de feina comunitària, de paciència i de construir pels que vindran. D'hores de claror fora de casa i poca pantalla, de respectar sense haver de posar advertències ni filats.

Ara el bosc, ho engull poc a poc altra vegada tot i els marges cauen i donen pas a les parets de tuies quadrades, a les portes tancades, a mirades que observen el paisatge com si fos una postal d'instagram, sense participar, sense ensumar, sense saludar, fent només d'espectadors pensant equivocadament que no tocar és preservar.

Us he de dir però, il·lusos, que l'encanteri ha funcionat, ja ho diuen que tota pedra fa paret! L'altre dia vaig veure algú que remenava prop de la feixa que va caure, un cap sense canes després de molts anys hi farà un hort.

Mentrestant, em miro la meva paret que fa panxa, s'ha de refer la base i donar-li talús i jo sola no ho puc fer. Així que segueixo movent pedres, potser soc bruixa i no ho sé i un dia d'aquests a força de remenar-les i fer-les picar aconseguiré repoblar tots els horts, faré desaparèixer les urbanitzacions i abaixaré els lloguers.